Sempre arriba un moment en què el nen es pregunta sobre la mort però els pares poques vegades tenen preparada una resposta simple i convincent. El personatge de la mort en aquest llibre de Erlbruch és una acompanyant silenciosa i lleu com una ploma, sempre present encara que no la percebem: Des de feia temps, l'ànec notava alguna cosa estranya. - Qui ets? Per què em segueixes tan de prop i sense fer soroll? La mort li va contestar: - M'alegro que per fi m'hagis vist. Sóc la mort. L'ànec es va espantar. Qui no ho hauria fet. - Ja Véns a buscar-me? - He estat a prop teu des del dia en què vas néixer ... per si de cas. -Per Si de cas? - va preguntar l'ànec. - Sí, per si et passava alguna cosa. Un refredat seriós, un accident ... mai se sap! - Sí, mai se sap... però si d'alguna cosa podem estar segurs és que Wolf Erlbruch respon amb senzillesa les grans preguntes amb la poesia de les seves il·lustracions i de les seves històries. Encara que l'ànec se sent una mica recelós i incòmode per la presència de la mort, els dos inicien una relació d'amistat; ho fan tot junts: pujar als arbres, contemplar la llacuna; dormen cos amb cos. I l'ànec, poc a poc, va perdent la por a la mort, cada vegada confia més en ella, i fins i tot l'acaba estimant.Finalment, l'ànec mor. La mort està allà per acompanyar-lo en l'últim instant, arropar i després fer-se càrrec del seu cos, perquè no es quedi allí tirat al mig del bosc. El diposita amb tendresa al riu, i la mort, que sembla una nena de col·legi amb la seva bata a quadres fins als peus, veu com el seu amic s'allunya i se sent una mica trista. Però així és la vida.
